Vaig començar a escriure i em vaig adonar de quelcom important... res tenia sentit.
Sí, ben cert és que havia de ser una historia molt maca; si més no, la més bonica del món. La meva mà s’atabalà i començà a esborrar totes les paraules escrites. S’esfumaren la catedral, l’aigua de pluja, els cabells xops i el cavall... Tot s’esvaní per deixar lloc als mots que es tradueixen en seny, a les frases porugues que recuperen el coratge, als punts i a part que volen dir tal cosa...
També és indubtable que, potser, confecciono un tramat d’oracions i locucions que poden resultar il·legibles o incoherents. I és que, no té sentit pel fet que qualsevol individu que es disposi a entendre allò que s’expressa ho entengui; sinó perquè, per a mi mateixa, ja ho té.
Ara sí:
Ho dic quan escric... que sóc, que estic ben a prop.
I jo, ric. Tot i que sigui poc.
Evitant les conseqüències de certes incongruències; sens dubte, tenint paciència.
Sents el temps, reps els vents, estem contents.
Tancant, tapant, blindant, barrant la finestra de les temptacions.
Carregada de dubtes, i d’emocions.
I jo, ric. Tot i que sigui poc.
Sento un tic-tac, un batec, un solc al cor... i et faig un truc.
Sé que puc amb tot, i el que pensin... se me’n fot!